Encara no fa un any que varem començar a anar a dinar a Vivers, al principi va ser una fet esporàdic que no pareixia tenir massa continuïtat, però el pas de les setmanes va demostrar el contrari. Aleshores va aplegar la primavera i Vivers es va convertir en el lloc idoni per a oblidar-nos de tot i poder alliberar-nos de la ciutat i la facultat que ja ens pesaven.
Avui mirant per la finestra de la meua habitació, torne a veure el cel blau que els dos observàvem quan els gitàvem a “fer la siesta” en la gespa, baix del nostre arbre. A València, encara no ha vingut l´hivern i vivim en una eterna primavera que els dos vam voler fer eterna, i avui, encara continua pels nostres carrers, i com no, a Vivers. Jardí que encara no he pogut tornar a xafar sense tu.
Hi ha fets que no pareixen tenir més transcendència, però que finalment esdevenen un record penetrant del que mai ens podrem despendre.
No comments:
Post a Comment