Nov 29, 2009

Ara més que mai la lluita continua

Malauradament hi ha vegades que la vida ens colpeja i hem de seguir caminant encara més fort per poder sobreviure dignament. Avui és per a nosaltres un dia trist d´impotència de no saber que més podem fer, o saber-ho i pitjor encara no poder arribar, de no poder tornar enrere i tenir que assumir els fets. Tot i això som lluitadores, som companyes i unides fortifiquem la nostra lluita per la llibertat.


Afortunadament ens estimem. Ens coneixem i sabem qui som, on anem, ho tenim clar. Hem d´unir els nostres esforços per aconseguir els objectius, la felicitat. Poder caminar juntes pel camí que ens condueix cap a la victòria final ha de ser el nostre objectiu; ser una força indestructible que camina UNIDA cap a un mateix destí i que res ni ningú la podrà aturar.


Hem de tenir clar que les paraules se les emporta el vent i que allò que val son els fets, per aquest motiu hem de passar a l´acció, tenir les coses ben clares i començar a treballar juntes, i quan dic juntes vull dir TOTES JUNTES.


Ara més que mai hem de demostrar el que valem, que treballem moltíssim i que mai ens callarem perquè tenim unes idees fixes i clares que ningú ens podrà trepitjar. Anem a guanyar cregeu-ho companyes, anem a guanyar.


En els moments més difícils és quan més fortes hem de ser, per això necessitem estar més unides que mai. No podem ignorar els fets però hem de tenir molt clar que si realment volem ho aconseguirem, pense que hem de voler, ja que com deia Joan Fuster “tota política que no siga feta per nosaltres serà feta contra nosaltres”.


Un abraç revolucionari.

Nov 22, 2009

Un "taper" a Vivers


Encara no fa un any que varem començar a anar a dinar a Vivers, al principi va ser una fet esporàdic que no pareixia tenir massa continuïtat, però el pas de les setmanes va demostrar el contrari. Aleshores va aplegar la primavera i Vivers es va convertir en el lloc idoni per a oblidar-nos de tot i poder alliberar-nos de la ciutat i la facultat que ja ens pesaven.

Avui mirant per la finestra de la meua habitació, torne a veure el cel blau que els dos observàvem quan els gitàvem a “fer la siesta” en la gespa, baix del nostre arbre. A València, encara no ha vingut l´hivern i vivim en una eterna primavera que els dos vam voler fer eterna, i avui, encara continua pels nostres carrers, i com no, a Vivers. Jardí que encara no he pogut tornar a xafar sense tu.

Hi ha fets que no pareixen tenir més transcendència, però que finalment esdevenen un record penetrant del que mai ens podrem despendre.

Nov 9, 2009

IV JORNADES CRÍTIQUES AMB L ́ESPAI EUROPEU D ́ENSENYAMENT SUPERIOR



Programació:

Dimecres 11 : Xerrada: L ́educació en competències a càrrec de César Cascante
18h Aula: FCD 4


Dijous 12: Xerrada: El model d ́educació Neoliberal a càrrec de Miguel Urban (ex militant Coordinadora d ́Estudiants de Madrid) 18h Aula : 110 Aulari Nord
(Campus de Tarongers).

Dimarts 17: Debat entre organitzacions d ́estudiants. 12h Aula de l ́estudiant (Campus de Burjassot) Xerrada : Models l ́lingüístics a la UV a càrrec de Ma Vicenta Mestre Alfons Esteve i Josep Guia. Aula: Enric Valor fac. Filologia.

Dimecres 18: Xerrada: Taula Rodona sobre el Grau de història a càrrec d ́Helena Grau i representants d ́estudiants. Sala Joan Fuster 10h a la Fac. Filosofia

Xerrada: La importància d ́estudiar història del País Valencià a càrrec d ́Andreu Ginés.17h Hall fac. Geografia i Història.


Dijous 19 : MANIFESTACIÓ: No a la mercantilització, ni lou ni EEES ni E2015 construïm un altre ensenyament.

Nov 8, 2009

PODRIA FER DE L´AMOR LA VIDA

Fa quasi 5 anys vaig començar a escriure en aquest blog i en aquell moment cada setmana escrivia alguna cosa al meu ordinador que reflexara el meus sentiments, estava enganxada a tirar sentiments en un full blanc, ara ja nosé escriure tan apenes i al anar fent-me major he anat deixant de banda algunes coses que abans eren quotidianes. Amb aquest post vull recordar aquella primavera de 2005 en la que escrivia sense parar mil tonteries en les que avui encara sent amb la mateixa intensitat.



PODRIA FER DE L´AMOR LA VIDA,
CRIDAR-TE BEN FORT. DEIXAR EL NEGRE PELS DEMÉS, PER A MI SOLS EL ROIG. COMENÇAR EL DIA AMB UN SOMRIURE, VEURE LA VIDA COM UNA REVOLUCIÓ, I TINDRE QUE GUANYAR-LA ...I GUANYAR-LA AMB TU! FLuiR....I SER FELIÇ. VORE EL CEL COM PER PRIMERA VEGADA... PLORAR DE RIURE, I RIURE DE PLORAR. ESTIMAR LA VIDA, I QUE LA VIDA M´ESTIME. CORRER PELS NOSTRES CAMINS I NO CAURE. RESTAR DE PEU SEMPRE PODRIA ESTIMAR-TE AMB SOMRIURES SER LLIURE PENSANT EN LES HORES QUE ANEM A PASAR. O NO PENSAR, NO PENSAR!! VIURE. SABER QUI SÓC I QUI VULL SER AL TEU COSTAT, TANCAR ELS ULLS QUAN NO VULL VORE MÉS. OBRIR-LOS QUAN ET TINC APROP, AGAFAR UN TREN I FUGIR. ESTAR AL TEU COSTAT, ESTAR AMB TU, ESTAR SEMPRE AMB TU. NO MORIR, NOMÉS SOMIAR, VOLAR I SENTIR-ME DALT DE TOTS, AMB TU.

Nov 2, 2009

Usun Yoon


Usun: Saramago és un cachondo, le tendrian que haber dado el Premio Nobel de la risa.

Wyoming: Usun...no existe el Premio Nobel de la risa!

Usun: Pues cuando se lo dieron a Obama todo el mundo se descojono.

Oct 26, 2009

el sentit dels sentits



Moltes vegades no valorem allò al que ens hem acotumat, aquesta última setmana he estat molt refredada i he perdut dos sentits que son essencials per a disfrutar de la vida: el gust i l´olfacte. Ara comence a recuperar-los a poc a poc i ha adonar-me del plaer que dona olorar el café de bon matí quan passe per la cafeteria de la facultat, la gespa de Bibers, i l´oror característic dels teus companys, el que sents cada dia. I què dir del gust...per a una persona que li agrade menjar no pot haver un atemptat més gran que el de que li lleven el gust de tots els aliments...durant una setmana, menjar perd el sentit de ser.

Oct 23, 2009

El cel de València


Hi ha dies en els que la rutina s´il·lumina amb un cel blau i brillant, el cel de València. Tot i que de vegades les angoixes quotidianes i les mil històries que portes al cap no et deixen esbossar un somriure quan vas caminant per la ciutat, hi ha un moment en el que sense voler mires al cel i no tens més remei que somriure i donar les gràcies per poder caminar cada dia per una ciutat que sempre intenta donar-ho tot per apropar-te més a ella i fer-te feliç. El cel de València és completament blau i brillant cada dia que camine depresa cap a la facultat.

Oct 20, 2009

La nostra història

Moltes vegades hi ha coses que resultem realment difícils d´explicar. Entre aquestes està el perquè de l´eliminació de la història del País Valencià. És un fet que considere extremadament greu, i al parlar en els meus companys tots pensem el mateix. Què som si no història? Som el present d´un passat comú que ens fa tenir una identita propia, ser poble. Quin motiu pot fer deixar de banda les teues arrels? I a més prendre una decisió tan transendental com és decidir que d´ara endavant cap estudiant d´història que estudien a l´UV no podran estudiar la seua pròpia història.

Pense que ningú té dret a prendre eixa decisió i que davant dels fets només ens queden les nostres paraules, eixir al carrer i dir PROU!

Sep 23, 2009

Ellos se conocieron por casualidad, que es como se suelen encontrar los grandes amores casi siempre,por casualidad, por una llamada equivocada, por un encuentro fortuíto.

A ellos lo que les pasó fue que él había quedado en aquel café con una persona que no vino,y claro,la vió a ella,sentada en la mesa del café,radiante.Así que,harto de esperar,no se cortó un pelo y dijo"bueno,ya que he venido hasta aquí,no puedo desaprovechar esta ocasión"se acercó a la mesa y dijo:

-¿Me permite?

-Por supuesto

Esto sólo suele pasar en las historias que te cuentan otros,nunca en la vida real.Por lo general cuando dices:

-¿Me permite?

Ellas te dicen:¿De qué?

A lo mejor ella estaba esperando también a alguien que no vino,quién sabe¡yo qué se!.Habrá que inventar otra historia en la que ella le diga:

-¿De qué?

En este caso ella le invitó a él para que se sentase y él,se sentó;y claro,no había de qué hablar.

-¿Y qué lees?

Lo malo fue que él no había leído nada del escritor que ella esta
ba leyendo y empezamos mal,muy mal,por ahí no.

-Pues...¡bonito día!

Pero enseguida empezaron a profundizar,porque ella dijo:

-Si, la verdad es que hace un bonito día(y aunque no lo hiciera)

Pero poco a poco,él fue venciendo esa timidez que le caracteriza,y fueron profundizando.Al principio él,para llamar su atención,contó alguna mentira;que si era escritor..aunque luego reconoció que nunca le habían publicado nada,pero eso vino más tarde cuando ya se conocían más,cuando pasaron del café a La Habana con Cola.
Por entonces ya descubrieron que tenían más afinidades de las que creían al principio,que compartían gustos cinematográficos,y por eso fue que él dijo:

-Oye,y si vamos a ver ésta¿has visto La Vida es Bella?
-No
-Oye,quedamos el fin de semana
-Vale

Y aquel fin de semana pues,yo no se muy bien si para sorprenderla o no,el caso es que él rompía a llorar en cada escena en las que salía el chaval pequeño.
Ésto a ella le enterneció.Yo quiero pensar que era de verdad.
Resulta que coincidían también en malos gustos musicales y le dijo:

-Oye,este fin de semana toca Ismael Serrano
-Ismael...¿qué?
-Pero a ti te gustan los cantautores?
-Los de verdad me gustan,sí

Pero él,lo consiguió y fueron y,cuando él empezó a cantar aquella de"Vértigo"pues se atrevió a cogerle la mano,claro,y poco a poco se fueron,inevitablemente enamorando,pero no por Ismael Serrano ni por el Vértigo,quizá más por aquello de llorar con"La vida es bella".

Una mañana él se levanta y al abrir los ojos se da cuenta que está perdidamente enamorado de ella.Y quedaron,entonces,en aquel café en el que se conocieron.Que casualidad,en momentos importantes se suele coincidir,casi siempre,en los mismos sitios.Fue allí donde ella le dijo:

-¿Sabes?Creo que me tengo que ir durante un tiempo.
-Yo te iba a decir casi lo contrario. Que te quedaras conmigo para toda la vida
-No te preocupes,porque yo estaré esperando el dia en que vuelva para retomar contigo este camino que emprendimos.Además,cada quince días,puntualmente,te mandaré una carta,en la que te contaré todo lo que he hecho,todo lo que siento,todo lo mucho que te echo de menos y todo lo poco que nos falta para vernos

Y él dijo:

-Pues bueno,pues vale,pero si no te vas casi mejor,¿no?

Pero se fue.Fue entonces cuando descubrió que aquello no tenía remedio y que estaba locamente enamorado, que no había ningún elixir que hiciera que la olvidase, que no era cierto aquello de que un clavo saca a otro clavo y que a veces es cierto que los amores a primera vista existen
¿Es qué acaso hay otros?

A los quince días,puntualmente,llegó la carta de ella, toda llena de besos y de caricias, de "te echo de menos".
Él lloró, ésta vez era de verdad, y guardaba las cartas con mucho cariño encima de la mesilla.
Pasaron quince días y otros quince y otros quince y las cartas se iban acumulando, y su vida consistía en esperar a que llegara el décimoquinto día,abrir el buzón y encontrar la carta de amor en la que ella prometía volver y esperar esa carta en la que ella le diría que volvería pronto.
Y pasaron años, muchos años. Ya las cartas casi no cabían en la casa.Se compró una gran caja fuerte para guardarlas todas, porque era su gran tesoro, porque vivía para leer las cartas que ella le mandaba, porque ella era lo que más quería.
Y así pasaron, creo, que más de 10 años, pero un día ella,sin saber cómo ni porqué,dejó de escribir y ese día él se encontró el buzón vacío y el alma partida en dos.

Ahora sólo podía vivir de recuerdos, leyendo aquellas cartas que ella le había escrito con tanto cariño.
Un día, él salió de casa,porque tenía que salir,y unos ladrones entraron en su casa y al ver allí la gran caja fuerte, no se lo pensaron dos veces,porque pensaron que debía de esconder algo muy valioso, grandes riquezas y se la llevaron.
Imaginaos la desolación de nuestro protagonista cuando llegó a su casa y vió que le habían robado lo que más quería,lo que le hacía sentirse vivo algunas tardes de domingo,cuando no sonaba el jodido teléfono,cuando releía aquellas cartas y aquellas promesas.

Suele pasar que a veces los ladrones son buenas personas,y éste era el caso.Pero imaginaos la cara de los ladrones cuando abrieron la caja y se encontraron montones de cartas de amor, declaraciones imposibles.
Hombre, el jefe se enfadó un poquito, porque la caja pesaba y llevarla hasta la guarida no era moco de pavo.

Nuestro hombre vagaba, casi moribundo,por las calles de su ciudad,con la esperanza de encontrar alguna carta, alguien que le hablara de una caja fuerte llena de cartas, perdido sin saber que hacer.

El jefe ladrón, en un principio dijo que lo que había que hacer era tirarlas al río o bien quemarlas,lo que fuera, pero que desaparecieran inmediatamente. Pero el más jóven de los ladrones, era el más bueno,y se le ocurrió una gran idea.




Un día, nuestro hombre llegó a casa, después de estar buscando toda una tarde, y al abrir el buzón,adivinad lo que se encontró:una carta. Los ladrones, habían decidido mandarle las cartas tal y como ella se las había mandado, puntualmente cada quince días, por riguroso orden.



Ahora él, resucitaba con la esperanza de revivir aquellos momentos, en los que, quizá, algún día, abriría la carta en la que ella diría "Pronto estaré allí"

May 11, 2009

Un dia gris


L´assassinat de Carlos
Avui s´em despertat en unes imatges que han sorgit a la llum pública i que a molts s´ens han quedat gravades en la ment, i mai més podrem oblidar; l´assassinat de Carlos.

Nombroses sentiments em recorren per dins: impotència, indignació, ràbia..Aquell tren portava dins l´odi la violència la barbàrie i el feixisme. L´Estat Espanyol és el culpable. Molts joves com Carlos lluitem dia rere dia per mostrar la nostra preocupació i rebuig cap aquesta colla de fanàtics feixistes, mentrestant al carrer regna la impunitat, els governs no il·legalitzen manifestacions i concentracions de partits i grups neonazis que ixen al carrer a cridar odi. I els mitjans de comunicació, que dir? Son uns manipuladors innats, presenten a Carlos com un radical antisistema, antisistema? No serà antifeixista? perquè vull recordar que el que anava a fer Carlos era manifestar-se contra una manifestació feixista, cosa que hauríem de fer tots, perquè ser antifeixista és actuar contra el feixisme no dir-ho en programes que només fan que acusar sense tenir la mínima prova.

Avui em vista la realitat, una prova més del que esta passant i una prova més de la permissivitat que existeix amb aquestos grups que estan nodrint-se en el mateix exèrcit espanyol, com és el cas de l´assasí de Carlos, militar de professió.
La lluita continua, cap agressió sense resposta!

May 6, 2009

Amb tu


Cada minut, cada segon, el pas del temps amb tu

una ma, un bes , una mirada que a poc a poc

esdevé algo més

un poquet més

el temps passa

i els dies

ens fan forts

ho saps i ho sents

imaginem somiem i creem

junts

Mar 29, 2009

Felicitat Primaveral


Ja ha aplegat la primavera, estimada estació de l´any per molts, avui descansant dels intensos dies anteriors puc dir que aquesta estació hem fa sentir-me lliure, feliç, i a més és la més llesta i sap traure de mi tot allò que hivernava. Avui és 29 de Març i com cada dia de primavera sóc més jo!

Gràcies SOL!

Feb 25, 2009

Atrapats en el Blau




Fa vint anys vivies atrapat en el blau, un altre temps, un altre color, i t´esperaven inpacients en casa, t´havien agafat i ningú sabia si avui tornaries.



El temps ha passat, les coses han canviat, potser es respira millor, però correm davant dels mateixos, i es que passat el temps hi ha qui no ha envellit.



I es que vivim atrapats en el blau, atrapats en el blau, atrapats en el blau. Ells em protegeixen de tu de ells qui em va a protegir?



Atrapats en blau, atrapats en blau.



De dia uniformats, de nit encaputxats, imparteixen la mateixa llei. Plouràn granotes i culebres, plouràn pedres i després vos preguntareu per què.



Sigues roig, negre, xinés, o si te passes de llest, aprendràs la teua lliçò. Les cameres mai recolleixen el que passa en el calabòs, entre un i altre furgó.








Feb 16, 2009

Lisboa en tres Imatges







Desitjant la PRIMAVERA...



una cervesa al CAFÉ LISBOA



o un passeig per PLAÇA DO COMERÇO ...
OH LISBOA!!

Jan 25, 2009

24-01-09


De vegades, cal parar-se a pensar un poc més enllà del que som capaços de vore. La vida és complicada i ens posa un gran nombre d'entrebanc. Davant d'aquestos, és a dir davant la vida, hom tendeix a formar-se una idea aproximada d'ell mateix i un miratge d'aigua d'aquell que vol aplegar a ser.. Allò que queda entremig d'ambdues figures és només un cabàs ple de reptes, inquietuds, pedres i batalles a les quals enfrontar-se. Ara bé, a l'hora de fer comparatives o revisions dels progressos pel natural el resultat sol ser prou frustrant;generalment el resultat obtés en una prova concreta mai s'assembla al resultat esperat i això sol ser perquè la vida no sol comportar-se i deixar-se fer com si fos l'argila que treballa l'escultor per fer la figura de fang (això sense tindre en compte les aptituds en el modelatge que puga tindre cadascú, que seria un altre tema). Dit açò podem afirmar que les comparatives entre un resultat concret i el resultat global al que aspirem aplegar solen portar-nos cap a interpretacions errònies i conclusions parcials sobre el recorregut d'aquell camí que hem assumit com a propi. Ja solen dir que uns pocs arbres no ens deixen vore el bosc,i aquesta és una dita amb la qual estic totalment d'acord. Així doncs, s'hem d'avançar a aquesta situació; deixem-se de resultats d'abans d'hora, de conclusions pessimistes i de pensar-s'ho tot dos vegades, eixim al carrer, a les places a reprendre el nostre camí, perquè no és de ningú més, és el nostre. Tenim una exacerbada tendència a valorar cadascuna de les decisions que prenem buscant l'aprovació dels nostres actes segons els resultats immediats que obtenim i ens oblidem d'allò més important: més enllà de l'encert o l'error en les nostres decisions està el fet d'estar a l'altura de decidir i plantar-se davant del repte que ens ha posat la vida. Perquè tant si encertem com si errem en l'acció presa ens endurem o una valuosa lliçó i el reforçament que li dona al fènix alçar-se de nou després d'una batalla perduda, o la satisfacció, la força i l'experiència que s'obté de la victòria i sobretot de sentir-se sabedors del propi encert. El nostre camí està ple d'ombres i no ens està permès conèixer el final, així doncs són la vida i el destí agafats de la mà els que ens marquen els límits les corbes i les revoltes que hem de seguir per aplegar allà on ens pertoca anar. Per tot el dit anteriorment m'agradaria fer una crida a la valentia, a l'alegria i a perdre la por; no serà per nosaltres no tastar cadascú la seua pròpia victòria, que és un tros de la victòria de totes, la prudència no ens farà traïdors i no ens faltarà valentia a l'hora de resistir en el setge de la revolta. El futur és ara i és a les nostres mans, que no s'ens escape.
El Ratolí

Jan 9, 2009