Apr 25, 2006

LA VIDA ÉS BONICA

--Què passa?-la meua veu retombava, una i altra volta, sobre les altes parets de ciment.

La boira nuvolosa de les meues llagrimes no em deixava veure qui havia apregut en aquell reflex.

Qui era?era jo?hi havia de veres algú?
En el cas d'haver sigut jo mateixa qui m'estava buscant, perquè ho feia? quedava alguna esperança per aquest cos maltret i ferit? Potser pervivira; encara, el meu record en alguna ment? Hi havia algú que encara em somiava?

No ho sabia,els dubtes emplenaven les meues hores dins d'aquelles quatre parets grises i estretes que lentament se m'apropaven.
Realment, allò m'era igual, sí potser encara algú em cridava i ,alomillor, existia la vida darrere aquell ciment grisós i un sol brillara per mi en senyal d'esperança. Mai haguera negat eixa possibilitat però...I què? a mi que m'importava? què n'havia de fer d'allò un perdedor com jo, amb ánima de vella gloria, una escopeta cremada a la qual se li havia acbat la pólvora, una ploma on fa anys que n'era seca la tinta...
En aquell estat tan lamentableno hi tenia cap camí de sortida, la meua única via: una mort lenta i desinteresada.

Al meu cap, no obstant, no parava de ressonar una extranya paraula. No en tenia ni idea del seu possible significat però aquella tonaeta amb que 'entrava i eixa veu dolça, d'una manera rara em semblava haver-la estat escoltant durant tota la vida. No sé com explicar-ho pero quan l'escoltava pareixia que els records espentaren el pany d'una porta interna que m'era tancada, potser l'havia tancada jo...Evidentment, no ho recordava.

--Lluita,lluita...-com una remor que no parava la paraula es repetia i la bogeria començava a creixer.El pit em cremava i la gola em coïa més forta que si l'atravessara una garrafa sencera d'absenta.La mirada se m'obria clara i la llum del sol,Ah!la llum del sol...

De sobte, els quatre murs transparentaren i podia vore a traves d'ells. Resultava que darrere de cadascuna s'amagva la mar, la terra viva i rica del que bé la treballa, la natura més verda i viva i ,enl'últim, una mirada tendra que mirava fixa.

Una dolça melodía começà a envoltar-mei vaig poder observar com, conforme retrocedia la mirada donava pas a un rostre i, nés tard, a un cos de dona. Mai en la vida havia contemplat bellesa pareguda.

Recordí el significat de la paraula i, amb ell, tornaren milers de dolços records. En aquell instant només em calgué un crit del fons de la meua ánima per tombar aquella petita presó, ara de murs de vidre, i poder coneixer aquell triple paradís del costat d'aquella preciosa dona que tant de temps havia estat xixiuejant:
--LLUITA!

:)

Apr 10, 2006

HO SENT..i no PUC plorar..

Amiga, amiga, amiga! Oh amiga més que mai!
On ets? On ets? Jo et cride. Jo et necessite, amiga!
Jo et vull al meu costat per a tota la mort!
On ets? On ets? Jo et cride. Sense tu no puc viure.
On ets? Contesta, amiga! Torna-te'n. No te'n vages.
No em deixes ací sol, espantosament sol,
sentint com va caent-me la humitat des dels ossos
en gotes que em podreixen tota la calavera!


Apr 1, 2006

A VICENT ANDRES ESTELLES

A prop del plor
i lluny de la trsitessa.
Sentir-me el cor.
He vist, Vicent, la gloria.
De tant de goig
com he sentit per a TU.
M´he fet petit.
I m´he sentit tot nu.

Premi d´honor
de lletres Catalanes!
és el millor
regal, per un. T´extranyes?

9-Maig-78