Nov 27, 2005

Nov 26, 2005

El lado oscuro del corazón


No te quedes sin móvil al borde del camino
No congeles el jubilo
No quieras con desgana
No te salves, ahora ni nunca,
no te salves
No te llenes de calma
No reserves del mundo solo un rincón tranquilo
No dejes caer los párpados pesados como juicios
No te quedes sin labios
No te duermas sin sueño
No te pienses sin sangre
No te juzgues sin tiempo...

Pero si pese a todo no puedes evitarlo,
y congelas el jubilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo solo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas sin móvil al borde del camino,
y te salvas
entonces, no te quedes conmigo...

Ei ho sent molt per l'idioma però este poema m'encanta, el reciten a la película:EL LADO OSCURO DEL CORAZÓN de Eliseo Subiela,és preciosa deurieu vore-la tots, salut!

Imprescindible..

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.



Per tu!

Nov 24, 2005



Tancat a la meva habitació,
en aquesta fosca nit,
algú em podria dir
que collons faig aquí??
A no ser que abrace el meu coixí,
i li faja l'amor al llit.
Algú m'explica, que collons faig aquí??
El ratolí

Nov 23, 2005

Sol de Invienro



Por el día ando siempre despistado
por la noche en sus brazos se me olvida
por el día voy ciego de lado a lado
por la noche casi todas de movida
por el día hoy me siento acorralado
por la noche en sus brazos se me olvida
por el día perdona haberte asustado
por la noche todas todas de movida.
Y su calor es como el solen una cama fría en una noche de un invierno
y su calor es como el sol me levanto a mediodía hace ya noches que no duermo.
Ella era la reina de las aves y yo era un miserable ratón
ella iba volando por el cielo y yo le dije vamos al pilón
ella era la reina de las aves y yo le puse cara de ratón
me desabrochó algo que no sabes y me comió el corazón chup chup...
Y su calor es como el sol
en una cama fría en una noche de un invierno
y su calor es como el sol
me levanto a mediodía hace ya noches que no duermo.
Ella era la reina de las aves y yo era un miserable ratón
ella iba volando por el cielo y yo le dije vamos al pilón
Ni ella era la reina de las aves ni yo le puse cara de ratón
ni ella iba volando por el cielo ni me comió el corazón chup chup...
Y su calor es como el sol
poco a poco voy poniéndome moreno
y su calor es como el solno te acerques tanto que me quemas los pelos.
Sudando para tí, para tí, para titirititirití.

P.D. Me juego el tipo mirándote a los ojos
salgo corriendo voy a meterme en remojo
me has alterado poniéndote a mi lado
yo que vivía tan feliz en un tejado.

Nov 21, 2005

Uno de Blai Bonet

GASPAR HAUSER núm.2

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies, t'enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d'identitat diu d'una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

Nov 20, 2005

AL MÓN

A vosaltres us ensenyaren a sobreviure,
jo pense aprendre a viure...
Per això he trobat ja un professsor
en un principi em costà de veure’l
tot i tindre’l ben a prop
clar els ulls no miren cap adintre
i és difícil veure’s el cor.
La vida passarà igual per a tots,
però tindrem una vida molt diferent
vosaltres i jo.
Vosaltres seguireu ascendint de grau
pujareu cada dia un altre graó
cada volta tindreu més nom
us fareu homes(i dones) de debò.
Seguireu eixe camí de forta pendent i dur caminar
que a més d’un s’endurà per davant...
Competireu per aplegar al més alt
per a ser models de la societat
pujareu tots eixe camí ja traçat
tot per adonar-se’n en el racó més alt
que mai haveu avançat
que no heu donat mai ni un sol pas endavant.
Llavors escoltareu una veu
serà la mort que vos crida
i caureu...
caureu i seguireu caent
fins aplegar al racó més baix
i mai més vos tornareu a alçar.
Bé tot açò en el cas que us adoneu,és clar..
Jo seguiré caminant
lluitant per avançar
mirant sempre endavant
caent-me i tornant-me a alçar.
Passaré pel vostre costat
vos miraré amb menyspreu allà dalt.
I jo també seguiré un camí
però serà el meu camí,
que almenys no em fa cansar-me pujant,
i també escoltaré una veu
però serà la meua veu,
i el meu cor dintre meu
serà qui em guiarà.
I quan siga l’últim moment
quan siga el final dels anys
la mort a mi no em cridarà
perquè jo ja seré al seu costat
perquè tots els camins tenen un final
incloent també el que jo he triat.
El Ratolí

l´Ovidi



Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València.

Nov 19, 2005

CIUTAT VELLA


Nit sinistra de qualsevol dia,
camines pels horts o per l´avinguda,
sents la força del vent a la cara,
et fa obrir els ulls ,
vore el que t´envolta.
el silenci governa els carrers,
pedres blaves dorm per complet.
La lluna t´observa amb complicitat,
tornes la mirada una mica enbabat.
Un fum d´imatges t´envolten el cap,
aquets carrers si pogueren parlar!
Adoquins gastats, xiulen al passar,
la plaça major et porta bons records.
El barri jueu putjant al castell.
Teatre romà violat pels governants.
Els iaios passetgen per la Palanca,
i al vore a la penya més d´un s´espanta...
oh!ciutat vella, ciutat vella, ciutat vella,
que ens tens atrapats
seria història tot barrejat
ciutat vella desperta ja!
mai moriràs!


ESTIMAR


PODRIA FER DE L´AMOR LA VIDA,
CRIDAR-TE BEN FORT.
DEIXAR EL NEGRE PELS DEMES,
PER A MI SOLS EL ROIG.
COMENÇAR EL DIA AMB UN SOMRIURE,
VORE LA VIDA COM UNA REVOLUCIÓ,
I TINDRE QUE GUANYAR-LA
...I GUANYAR-LA AMB TU!
FLUÏR....I SER FELIÇ.
VORE EL CÈL
COM PER PRIMERA VEGADA...
PLORAR DE RIURE,
I RIURE DE PLORAR.
ESTIMAR LA VIDA,
I QUE LA VIDA M´ESTIME.
CORRER PELS NOSTRES CAMINS
I NO CAURE.
RESTAR DE PEU SEMPRE
PODRIA ESTIMAR-TE AMB SOMRIURES
SER LLIURE PENSANT EN LES HORES QUE ANEM A PASAR.
O NO PENSAR, NO PENSAR!!
VIURE.
SABER QUI SÓC I QUI VULL SER AL TEU COSTAT,
TANCAR ELS ULLS QUAN NO VULL VORE MÉS.
OBRIR-LOS QUAN ET TINC APROP,
AGAFAR UN TREN I FUGIR.
ESTAR AL TEU COSTAT,
ESTAR AMB TU, ESTAR SEMPRE AMB TU.
NO MORIR NOMÉS SOMIAR,
VOLAR I SENTIR-ME DALT DE TOTS,
AMB TU.
L´au

Nov 18, 2005

INSACIABLES GANES


Insaciables ganes d´escriure,
D´escriure la meva poesia,
La saliva corre per la boca
Joganera, i hem recorda,
Que he nascut per escriure
Que de tant en tant
He de soterrame enmig dels versos,
I volar.
Ja feia temps, i tant que feia temps,
Que no enyorava la poesia,
Les paraules que he escrit son sinceres
I dites amb el cor.
I els sentiments s´han quedat a casa seva
amb ell.

Però potser avui encara queda un record,
O l´olor dels seus besos al meu coll
O les mirades sense vore res
l´inconfudible plaer d´estimar-te.
Potser queden tantes coses
que no les puc recordar .

Mentre escric tancada a l´habitació
Aquella en la que tant ens vam estimar,
Pense que potser som els amants bojos d´un poema d´Estellés.
I de tant en tant mire enrere
Veig que les coses van com van.

Mireu del que és capaç una xiqueta boja;-)

ESCAMOTS d´INADAPTATS


Ja passen les hores i encara no han arribat.
Un estrany neguit omple el meu cor, no gaire
lluny d'aquí escolto un tiroteig, quelcom a dins
meu em diu que són morts/es.

Potser no han estat ells/es, però no puc anar
a mirar, sento nàusees a dins meu; me n'he
d'anar. Lluny penso en ell/a, el meu
company/a alegre/a i valent/a.

No pot ser, no m'ho crec. Assassins!
Ja no em queda temps, he de seguir lluitant,
un cop començat ja no es pot parar.
Comprovo la pistola i m'apropo a l'objectiu,
quan veig el seu cap disparo a matar.
Ho he de fer per ell/a, la lluita no es pot matar.
Quan caigui algun/a company/a, hem de seguir.

No, ells/es no són morts/es.
Ells/es són vius/es al nostre record.
Omplen de sentitel nostre esforç d'alliberar un poble Català.

MORIR PER ACONSEGUIR
EL NOSTRE NAT DRET DE VIURE.
MORIR PER ACONSEGUIR
UNA TERRA LLIURE.

ULLS


Ulls de ràbia reflecteixen la seva cara,
que ja no tenen por, que ja n'estan molt farts,
que ja no tenen temps i no poden esperar,
amb paraules ningú trenca el capital.
Els ulls ho saben bé: l'odi ha començat.
Ulls que veuen el seu poble xafat,
ulls que veuen el seu sexe femení,
el sexe oprimit per uns collons imperatius d'un sistema que et diu:
"El teu lloc és a la cuina on tens ous, plats,farina, nevera,
cullera, gots, aigüera, el nadó técaguera,
el petit té moquera i tu li treus lamerda amb les teves mans.
El teu servei és el deprocrear, el d'alimentar i després
educar els nens que heretaran la seva propietat".
Ulls que veuen l'odi d'una classe obrera
llençar-se amb força contra la patronal que
explota, humilia i es queda amb la plusvalia,
i s'enriqueix pel morro augmentant el capital.
Ulls que veuen la misèria del seu poble,
Espanya ens ha envaït i diu qui mana aquí
ens deneguen l'autodeterminació,
i aquests ulls diuen que som una nació.
Es veu la lluita
dels pobles contra imperi,
es veu la lluita
d'obrers contra patrons,
es veu la lluita
de dones contra el masclisme,
es veu la lluita
per trencar amb el capital.
Són els ulls de una dona encaputxada.
Sols els ulls es veuen de la seva cara.
Dona que té una pistola a les mans,
dona que té un poli al davant,
ulls buits d'un poli que es miren uns ulls,
ulls plens de força, ulls plens d'orgull,
poli que cau amb el cap rebentat,
amb ell no s'acaba, amb ell s'ha començat!!

ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, - la veu d´un fill
que et parla en llengua- no castellana;
parlo en la llengua- que m´ha donat la terra aspra:
en aquesta llengua- pocs t´han parlat;
l´altra, massa.

T´han parlat massa-dels saguntins
i dels que per pàtria moren:
les teves glòries-i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te-molt altrament,
per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes-vida és la sang,
vida pels d´ara-i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves-en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies-a mort els fills,
te satisfeies-d´honres mortals,
i eren tes destes-els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos-marxar replens
dels filla que duiens- a que morissin:
rient marxaven-cap a l´atzar;
i tu cantaves-vora del mar
com una folla.

On són els barcos?-On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l´ona brava:
tot ho perderes,-no tens ningú.
Espanya, Espanya,-retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva´t , oh!,salava´t -de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
Pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets Espanya?-no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills?
has desaprés d´entendre an els teus fills?
Adéu Epanya!

DÓNA´M LA MÀ


Dóna'm la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
La barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador discret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
,a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta,
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

La Balada De La Garsa i l´Esmerla


Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan i·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça beu, per art ben acordada,
cant e remor cantaven tal balada:
^Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l´amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d´aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.^