Ah! Com hauria estat bell...

Ah! com hauria estat bell d'haver crescut
sense aquest pes enorme a les espatlles,
sense aquesta gran nosa dins la boca,
en una casa blanca, vora mar,
amb les finestres sempre obertes.
Com hauria estat bel d'aver pogut
eixarcolar la terra, escriure versos,
conèixer gent, enamorar les noies,
amb els muscles lleugers
i les dents esmolades.
Ara no trobaríes
indecent o covard seure pels marges
a esperar la florida de les roses,
ni tindríem els ulls tan enrogits,
ni els llavis secs, ni aquesta veu ronca.
Ara no ens creixerien
líquens al moll dels ossos,
si hagué ssim pogut viure sense aquesta
gran nosa dins la boca,
sense aquest pes enorme a les espatlles.



M. Martí i Pol