Últimament la nostra vida quotidiana gira al voltant d´una lluita que realment és molt important. Però fins on podem relegar la resta de coses que fan de nosaltres persones com a tal? Recorde tots els meus divendres de 2on de Batxillerat quan a poca nit debatia sobre l´assamblearisme, la revolució, la lluita estudiantil.. a la vora de la finestra del Café Lisboa, era el que hem donava l´alegria de viure. S´aixecàvem de la taula després d´algunes cerveses (amb papes) i burrets i començàvem a recórrer la ciutat fins el nostre destí, que era el llit. Viure fora de l´assemblea.
Ara mateix ja no puc recordar quina era aquella sensació de llibertat (jo sóc lliure amb tu). L´assemblea ocupa el meu dia la meua ment les meues amistats la meua parella, què més queda per a definir la meua vida? Milions de sensacions recorren ara el meu cos, i cada vegada es fan més fortes. El dia és una lluita constant un debat una reflexió...La ment és un “coktel molotov “ que pareix que més prompte que tard vaja a explotar, les amistats son ara més fortes que mai i son la base de la meua resistència front aquesta vida, que ja no és vida, és assemblea. I la parella és el punt clau per poder seguir vivint encara que siga aquest minut fora de l´assemblea.
Com a conclusió que fariem sense viure dintre d´una assemblea? Estem fets per això i així finalment esdevenim un mur infranquejable que ningú pot tombar, ja que està fet d´amistat que és allò més gran que té la meua assemblea de la vida.
Gràcies a totes, i en especial a qui no cal que li diga que l´estime “perquè això ja se sap” per ser a més d´un exemple de lluita un gran amic.
Som la peça clau.
No comments:
Post a Comment