Marxisme i Feminisme en A. Kollontay

En primer lloc hi ha que destacar el valor de l’anàlisi global de la situació de la dona que Kollontay realitza, anàlisi que, si bé es deutor de la tradició marxista del seu temps, no deixa de manifestar-se crític amb ella.

Defèn que l´alliberament de la dona exigeix canvis que afecten a l’estructura econòmica, social i ideològica del capitalisme. No hi ha prou amb l’abolició de la propietat privada i amb que la dona s’incorporés a la producció; és necessària una revolució de la vida quotidiana i de les costums, forjar una nova concepció del món i molt especialment, una nova relació entre els sexes.

Kollontay es va enfrontar a aquells que pensaven que els canvis relatius a l’emancipació de la dona eren una simple qüestió de superestructura i va defendre la necessitat d´una lluita específica contra aquesta.

Karl Marx mai deixà de tenir present la idea de que per a construir un món millor era necessària l´aparició d´un home nou. Així doncs, Kollontay s’uneix a aquesta reivindicació i a la de fer una revolució humana, tal vegada la més important, la qual no pot ser posposada a cap tipus de trionf.

El feminisme té la seua raó de ser en l´aparició de la “dona nova”, perquè en bona lògica marxista, no hi ha prou amb que la dona estiga oprimida, sinó que té que aplegar a ser conscient d´aquest fet.

Al parlar de l’aparició d´un nou tipus psicològic de dona, Kollontay està negant l´existència d´una suposada “natura femenina”, natura que seria concebuda com una determinació ontològica de la dona, com a la seua especificitat immodificable, per a afirmar la realitat psicològica femenina, entesa com a un complex de fenòmens condicionats històricament.

[Després de llegir a Alexandra, només em queda per dir, que les seues paraules son totalment aplicables a la nostra realitat , i que el fet de ser revolucionaries ha de tenir com a primer pas, la revolució interior, el canvi de mentalitat i la creació "d´una dona nova".]

Felicitats Felicitat

Ara és un nou avui. Tinc la sensació que suposadament ha de tenir un funanbulista just al mig de la corda que esta trepitjant, però això si, m´acompanya la seguretat de l´experiència de anys i anys de pràctica en el circ. La pràctica dels anys ara em fa adonar-me de que és allò que he conservat, que és el que he perdut i que podré aconseguir. Aleshores m´adone de que segueixes al meu costat, ferma sense que res puga fer declinar la corda que va d´un punt a l´altre. De sobte pense ¡Quina sort he tingut! I estic completament convençuda de que sempre tindre una excusa per riure al teu costat. T´estime, ho saps, però hi ha moments en els que la corda s´estira com un xiclet i altres en els que s´acurta fins a l´extrem de no poder veure-la. Sincerament aquesta és una nova excusa per a apropar-te el que poques vegades he pogut fer, dir-te gràcies i felicitats. 21 anys L * A.

El Temps

Ara és el moment de complir les promeses que ens vam fer. Demà serà massa tard.

El temps passa, és com un xiclet que portes a la boca, s´estira i s´arronsa segons quan i amb qui el mastegues si el pense el sent d´una manera, el sent desaparèixer, s´em desfà a la boca. A poc a poc o ràpid sempre passa al teu costat amb tu, no es separa, no et deixa. Hi ha dies, minuts i hores en les quals es fa inmastegable, eres incapaç de consumir-lo, altres passa ràpid sense poder saborejar-lo. La contradicció és allò que el defineix.

Ahora

Ahora que la adolescencia es un septiembre lejano,
humo de cerveza en un portal, un verano inacabado.
Algunos años en la facultad de ciencias,
papeles escritos, ron de Cuba, hojas de hierba,
un tren dormido en una vía muerta,
la luz de la ventana azul que siempre estaba abierta.

Ahora que quedan tan lejos las playas de Corfú,
las estaciones de trenes de Praga, Hamburgo o Estambul,
los viajes que trajeron a otros vistiendo nuestros cuerpos,
la luz de una cafetería, los amores conversos.

Ahora que te cansas y las piscinas cierran,
y apura el último baño la luz de las estrellas.
Ahora que regreso a los lugares a donde quise huir
y nadie me espera allí.
Ahora que casi llego a fin de mes,
que amo a una mujer.

Que amo a una mujer.

Ahora que pago las facturas, que me besé en La Habana,
que sueño con Lacandona, que ya no escribo cartas,
que cumplimos más añós que promesas,
que se hunden nuestros corazones como la vieja Venecia,
que llego tarde a los cines y al fin del planeta,
que alquilo un pequeño piso en un castillo de arena.

Ahora que duelen las resacas y cortan como una navaja.
Ahora que nadie nos saluda por los bares de Malasaña,
que pido auxilio, besos y comida por teléfono,
que fumo flores y lloro a veces mientras duermo.
Ahora que tiemblo como un niño abandonado.
Ahora que viejos amigos nos han traicionado.

Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval,
la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos.

Se cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí,
brindemos que hoy es siempre todavía,

que nunca me gustaron las despedidas.

Ismael Serrrano

Aniversari de Jerusalem

 Després d'un dia dur i una vesprada gaudint de la meua carrera i en concret de l'assignatura "Relacions Internacionals", he entrat a internet i m'he trobat en aquest article casualment, com aquesta vesprada en classe hem estat parlant de l'ocupació israeliana de Palestina, he decidit que seria interesant penjar-lo al blog.

Israel celebra entre ahir i avui l'aniversari de la "reunificació" de Jerusalem amb multitud d'actes pomposos que destaquen la judeización de la ciutat santa. 

Quaranta-tres anys han transcorregut -segons el calendari hebreu- des de l'ocupació de Jerusalem per part de l'Exèrcit israelià en la guerra de 1967. Des de llavors Israel ha expropiat el 35 per cent de la superfície de la Jerusalem àrab, és a dir uns 24 quilòmetres quadrats, i ha construït uns 50.000 habitatges més enllà de la línia verda. L'expansió jueva continua dia a dia ignorant la llei internacional i mentre la comunitat occidental ho permet amb un silenci còmplice.

Israel fa tot el que ha de fer sense ocultar-se'l a ningú. Des de 1967 s'han construït una multitud de barris jueus en el sector ocupat i també en el sector occidental. En el mateix temps no s'ha construït ni tan sols un barri palestí. L'última vegada que Israel va autoritzar la construcció de 600 habitatges en un barri àrab va ser fa trenta anys. Una enorme part de les terres que estan en mans palestines -uns 45 quilòmetres quadrats- s'han declarat "zona verda". No obstant això, en alguns casos la "zona verda" palestina s'està convertint en zona construible per als jueus. El primer ministre israelià, Binyamin Netanyahu, ha dit recentment que els palestins poden construir arreu de la ciutat. No obstant això, Netanyahu, que va néixer a Jerusalem, no pot ignorar que la municipalidad no dóna als palestins permís per a construir ni tan sols en la part palestina de la ciutat, i molt menys en la part jueva , on la terra pertany a una agència de l'Estat que per llei només pot vendre-se-la a jueus. 

Jerusalem conta amb 774.000 residents, dels quals el 63 per cent són jueus, el 34 per cent musulmans i el 2 per cent cristians, segons la classificació per religions realitzada pel ministeri de l'Interior. Més de 7.000 residents s'han anat de la ciutat en l'últim any. A pesar d'això, la població ha crescut lleugerament a causa del alt índex de natalitat que es registra especialment entre els jueus ultraortodoxos i també entre els palestins. 

Jerusalem és una de les poques ciutats del món on hi ha més dones que homes treballant. Això es deu al fet que una gran part dels jueus ultraortodoxos no treballen i consagren les seves vides a l'estudi dels llibres religiosos.

Eugenio García Gascón

El meu Cole en peu de guerra!

La comunidad educativa del Colegio Villar Palasí no se resiste a que su colegio sea el gran olvidado de la Conselleria de Educación en Valencia, organismo que ya ha comenzado los trabajos de construcción del colegio nº10 y el esperado desde hace una década  nuevo IES Jaume I. De esta manera el AMPA del colegio ha sido el primero de los centros locales en acogerse a la campaña promovida por FAPA (siglas de Federación de Asociaciones de Madres y Padres) en Valencia y someter  ayer a consulta popular de padres y alumnos si la política educativa de la Generalitat Valenciana debe cambiar, por lo menos en lo que a enseñanza pública se refiere.

La organización del acto no ha sido sencilla. Según señalan desde el AMPA, la Conselleria no autorizó que el acto de protesta se realizara dentro de los recintos escolares, razón por la cual se montaron dos improvisadas urnas a la entrada de los dos aularios del colegio. Los propios padres repartieron a alumnos y padres cientos de papeletas en los que se recogían las exigencias de la llamada Plataforma per l’Ensenyament Públic, y que incluían reivindicaciones como la necesidad de que se oferten plazas públicas para todo el alumnado de educación infantil, todos los centros tengan una plantilla de profesores adecuadas, se defienda el valenciano a la vez que se introduce, con medios y de forma medida, una tercera lengua en la enseñanza, transporte y comedor gratuitos o que se incrementen los presupuestos para educación. Al final de la exposición de puntos de la papeleta se preguntaba a los votantes si consideraban que para lograr esto era necesario, o no, un cambio en la política educativa de Conselleria.

La participación en la consulta, según los miembros del AMPA, ha sido alta y puede situarse en torno al 60% del colegio, las urnas ahora serán debidamente precintadas y enviadas a FAPA para que las remita a Conselleria en un acto simbólico que quiere volver a llamar la atención sobre el estado de abandono en el que consideran que vive la educación pública valenciana.

Protesta en bicicleta
Los miembros del AMPA de Villar Palasí seguirán llamando la atención de Conselleria este viernes, cuando transformen su tradicional manifestación de los viernes en una marcha en bicicleta en la que lucirán camisetas reclamando las instalaciones que se les deben a su colegio.

La victòria de l´exèrcit Reialista front als Agermanats

Els Agermanats van ser derrotats militarment per l´exèrcit reial l´any 1523. Això tindrà unes conseqüències molt greus per a la ciutat de València. En primer lloc, la desfeta del moviment agermanat donarà lloc a la victòria de l´autoritarisme reial, el qual havia estat seriosament qüestionat pels agermanats. A banda, les conseqüències econòmiques i la repressió personal, que en un primer moment fou més moderada, però que en la segona fase serà molt dura, probablement perquè la presa de València no suposà el final de les Germanies, ja que molts dels agermanats es refugiaren a Xàtiva que no caurà fins un any després.

La repressió també fou col·lectiva, amb confiscacions de bens, que afectaren als gremis i a les poblacions agermanades. Aquesta repressió consistia en grans multes que es van pagar durant molts anys i que tindran un clar efecte en l´endarreriment del desenvolupament econòmic del País Valencià durant el s.XVI.

D´altra banda la noblesa també es va veure afectada ja que la guerra els va suposar una gran despesa econòmica. A més, la seua imatge política també es veurà afectada, ja que no havien pogut resoldre el conflicte agermanat per ells mateixos i havien necessitat l´ajuda del rei.

Un altra de les conseqüències serà la de caire religiós, el moviment agermanat també tenia un fort component anti-mudèjar, ja que aquestos suposaven una clara competència econòmica per als gremis, ja fora exercint com a ma d´obra barata per als nobles o en els treballs artesanals. Així doncs, els agermanats duran a termes bateigs forçosos, el més famós fou el de Gandia, aquestos culminaran amb la sentència de 1525 per la qual es dictamina que els batejos fets pels agermanats eren vàlids i que hi havia l´obligació de bateig forçós de tots els mudèjars.

...si voleu saber més Dimarts i Dijous de 10 a 11h a l´aula F.1.2 de la Fac.Geo i Hist....