Al bando vencido...

Se van llevando la memoria,
queda en la historia una mancha, un borrón.
Mientras el resto sufre amnesia,
un viejo recuerda una canción,

de aquella lejana batalla
donde pudo morir,
en una guerra no ganada,
a veces me pregunta por ti.

Se cree aún en la trinchera,
otra bandera, de otro color,
solemne en su viento ondea,
sobre la cima y en su salón.

A veces habla con fantasmas
de cuyo nombre se olvidó.
Vencidos, nunca regresaron
de su exilio interior.

Ni un momento, ni un recuerdo,
para los que perdieron, los que construyeron
la tumba, el mausoleo,
de la miseria, del carnicero.

¿Cómo esperas ganar sin ellos
las batallas que anteriormente perdieron?
Si han de callar, que callen aquellos,
los que firmaron pactos de silencio.

Tratan de convencerle, abuelo,
las explosiones han terminado.
Pero cuando sale a la calle,
Madrid parece bombardeado.

Y lee escritos en los muros,
gritos contra los que luchó,
y personajes de rostro oscuro
que le inculcaron el terror.

Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.

(1995)

Crònica d'un dia

Parelles passegen de la ma per la vorera mentrestant algú passa amb la bici esquivant els peatons que invadeixen el seu carril. Eixim de la facultat i ens ofereixen insistentment un periòdic marxista, diem que no com cada dia. Ara a pels cartells, on està el celo? No hi ha. Anem a comprar-lo, son 0.60€ “tome usted”. Tornem a la facultat i tallem el celo amb les dents, mmm que bo està el pegament, m'estic fent addicta!

Ara toca anar cap a classe, unes hores i tornem a recórrer la facultat, de dalt a baix i sempre en el mateix ordre. Agafem l´ ascensor i als departaments, tornem a baixar, Sala de Lectura, anem a dinar! No hi ha lloc, que fem? Esperar. Després la cua per a calfar el dinar en el microones. Per fi! [00.00min] ja esta calent! Anem cap a la taula. Un tallat i a estudiar?

Torne a l'avinguda tots esperem l'autobús impacients baix un sol sua que ens dona València! Ja esta ací, 2,30€ i cap a casa!

Una de història [va per tu]

L'arribada del virrei a la ciutat de València al 1520.

Vivim en una ciutat carregada de història.

[L'arribada del virrei a València l'any 1520 va ser tot un esdeveniment, fou així per la situació política que es vivia a la ciutat, els agermanats esperaven el moment per dur a terme les seues màximes aspiracions polítiques : aconseguir dos membres més al Consell de la Ciutat : un artista i un menestral. ]

Era el dia de l'elecció dels jurats , la ciutat bullia, d'una banda els agermanats en les seues millors armes i robes esperaven impacients l'arribada del virrei. D'altra, els nobles de la ciutat confiaven en el virrei per que la situació de revolta aplegara al seu final i es restablira l'ordre.

[El camí oficial d'entrada de la màxima autoritat a la ciutat de València es feia des de les torres de Quart seguint pel Carrer Quart fins a la Plaça del Tossal on es continuava recte pel Carrer Cavallers (centre neuràlgic de la ciutat) fins a la Casa de la Ciutat, que es situava al costat de la Generalitat.]

Aquell dia, el virrei amb tota la seua comitiva està predisposat a entrar a la ciutat pel camí que era costum fer-ho i entregar la ceda (llista feta pel rei que contenia els diferents membres entre els quals s'havia d'escollit els càrrecs del govern municipal, en aquest cas els jurats) per a que es procedira a la elecció dels jurats. Quan el virrei va aplegar a l'altura de la Plaça del Tossal es va trobar amb un gran grup d'agermanats que el van forçar a canviar de direcció i el van dur pel carrer de la Bosseria, on estaven tots els gremis agermanats de la ciutat mostrant la seua força numèrica i militar al virrei, el qual, al veure la situació que s'estava vivint a la ciutat va quedar impressionat i temorós del que podia passar.

[El carrer de la Bosseria i els seus voltats, com la Plaça del Mercat i la Llotja, eren el llocs on es situaven els gremis de la ciutat de València, allí era on estava la part comercial de la ciutat, encara podem veure actualment que els carrers del voltant de la Bosseria tenen noms d'oficis.]

En el moment de l'elecció dels jurats la tensió era màxima, els agermanats volien fer cas omís de la seda i així aconseguir els dos membres que reivindicaven en els jurats. Finalment es va procedir a la votació i els agermanats van tenir la majoria en el Consell i van acomplir les seues aspiracions polítiques, que més tard es veuran truncades.

Resistència

Totes hem pogut veure aquestos dies en persona i pels mitjans de comunicació la brutalitat que s'ha viscut al Cabanyal. La destrucció indiscriminada de la història d'un poble pels polítics corruptes que malauradament desgovernen i destrueixen el nostre País Valencià.

Davant d'aquesta situació estic segura que moltes de nosaltres s'hem parat a pensar en la poca vergonya que tenen els polítics del Partit Popular, però jo sincerament avui em quede amb la resistència. La resistència que han dut a terme totes aquelles persones que si que tenen una consciència crítica i han sabut enfrontar-se amb el poder destructiu que assola els nostres carres i ens intenta destruir com a persones. M'agradaria poder donar l'enhorabona a totes aquelles que lluiten per la dignitat d'un barri. Aquelles que aquestos dies han tingut que suportar la repressió de les forces espanyoles i han rebut molts cops de porra per mantenir la dignitat. De tots aquestos dies em quede amb la lluita i la resistència, enhorabona companyes!

M´agrada estar cansada

M´agrada sentir-me cansada, gitar-me al llit i que em pese el cos, que s´afone en el profund matalàs. Aquesta setmana sent el plaer del cansanci cada vesprada a les 20h quan torne a casa. Quan em sent cansada sóc feliç, he aprofitat el dia i l´he viscut, he caminat pel carrer, he anat 40 vegades de Filologia a Història i puc donar per acabades totes les feines que tenia apuntades a l´agenda per a avui. Demà serà un altre dia, i començaràn de nou més i més feines que em fan viure la vida de forma intensa, tal i com l´entenc. Som així som éssers actius, tenim la maleïda sort de no poder parar ni un minut.

Galleria degli Uffizi

No hi ha cap dubte de que hi ha espais (llocs) que tenen màgia. Un d´ells per a mi és la Galleria degli Uffizi. Pas diari dels Medici de camí cap a casa. La Galleria forma part del corredor Vasari, camí que es van fer la família Medici per a anar del Palazzo Vecchio al Palazzo Pitti sense tenir que passar pels carrers de Florència. Aquest tram del corredor, el que compren la Galleria, servia de galeria privada d´art on la família exposava les joies d´art que posseïen. L´edifici sense voler et transporta al passat, t´impregna de història i et fa viure unes hores envoltada d´impressionants quadres, escultures, retaules, tapissos.. que jo malauradament no se apreciar amb tota la seua plenitud.

Al marge de les obres d´art, el que més em va impressionar va ser la seua energia, era inevitable passejar per ella i sentir el pas del temps, la càrrega històrica impregnava tot l´espai i no et deixava pensar en un altra cosa que no fora la vida d´aquell edifici, els seues dies i les seues nits, els segles que ha perviscut observant milions de persones que l´anaven visitant i l´han conformat tal i com és avui al segle XXI.

 Vista des de la Galleria                                    

Em quede amb el sabor amarg de la soledat

Jo tranquil·lament vaig vent passar el temps un dia, un mes...És normal has d´acostumar-te no hi ha més remei, és així, em diu la gent, avui no és així.

A València segueix eixint el sol brillant que omple la lluita d´esperança i llum. Jo ara m´alce prompte i em prenc el desdejuni, camí de l´aula, en el metro avorrida vigile les cares dels viatges, companys en la rutina i en els matins. "Facultats" mire al meu voltant i em faig forta de pujar les escales. Obric la porta i som els quatre de sempre. Dubte si posar els apunts a la cadira del costat per fer veure que està ocupada i més tard has de venir per a desdejunar a les 10h. Feliç des de les 8h esperava el moment d´escoltar la porta obrir-se i que vingueres cap a mi amb un bes, que dolç!

Ara llig els teus apunts, avui és la forma més senzilla de tenir-te aprop i no vull deixar-me endur i conformar-me, avui no t´oblide per a viure més tranquil·la, pense i desitge preguntar-te: Que va eixir en el examen?

Amor quotidià

De vegades un dia qualsevol pot deixar de ser-ho, simplement fent "stop" a la ment i adonant-te de que allò que estàs vivint és especial i únic. Aleshores et despertes i entre cames entrecreuades et donen un bes. Seguidament t´adones que son les 9.00h i toca alçar-te i preparar el cafè. I mig dormit vas a besar-la i li dius que el sol ja ha eixit i que el cafè està en la taula. Un nou bes en la rutina de cada dia et fa veure que res es com pensaves. Una boca, un cafè, un "passa´m el sucre", "posa l´alarma" tot englobat dins d´un t´estime natural i quotidià que tan de bò fora etern.

Ara més que mai la lluita continua

Malauradament hi ha vegades que la vida ens colpeja i hem de seguir caminant encara més fort per poder sobreviure dignament. Avui és per a nosaltres un dia trist d´impotència de no saber que més podem fer, o saber-ho i pitjor encara no poder arribar, de no poder tornar enrere i tenir que assumir els fets. Tot i això som lluitadores, som companyes i unides fortifiquem la nostra lluita per la llibertat.

Afortunadament ens estimem. Ens coneixem i sabem qui som, on anem, ho tenim clar. Hem d´unir els nostres esforços per aconseguir els objectius, la felicitat. Poder caminar juntes pel camí que ens condueix cap a la victòria final ha de ser el nostre objectiu; ser una força indestructible que camina UNIDA cap a un mateix destí i que res ni ningú la podrà aturar.


Hem de tenir clar que les paraules se les emporta el vent i que allò que val son els fets, per aquest motiu hem de passar a l´acció, tenir les coses ben clares i començar a treballar juntes, i quan dic juntes vull dir TOTES JUNTES.


Ara més que mai hem de demostrar el que valem, que treballem moltíssim i que mai ens callarem perquè tenim unes idees fixes i clares que ningú ens podrà trepitjar. Anem a guanyar cregeu-ho companyes, anem a guanyar.


En els moments més difícils és quan més fortes hem de ser, per això necessitem estar més unides que mai. No podem ignorar els fets però hem de tenir molt clar que si realment volem ho aconseguirem, pense que hem de voler, ja que com deia Joan Fuster “tota política que no siga feta per nosaltres serà feta contra nosaltres”.


Un abraç revolucionari.

Un "taper" a Vivers

Encara no fa un any que varem començar a anar a dinar a Vivers, al principi va ser una fet esporàdic que no pareixia tenir massa continuïtat, però el pas de les setmanes va demostrar el contrari. Aleshores va aplegar la primavera i Vivers es va convertir en el lloc idoni per a oblidar-nos de tot i poder alliberar-nos de la ciutat i la facultat que ja ens pesaven.

Avui mirant per la finestra de la meua habitació, torne a veure el cel blau que els dos observàvem quan els gitàvem a “fer la siesta” en la gespa, baix del nostre arbre. A València, encara no ha vingut l´hivern i vivim en una eterna primavera que els dos vam voler fer eterna, i avui, encara continua pels nostres carrers, i com no, a Vivers. Jardí que encara no he pogut tornar a xafar sense tu.

Hi ha fets que no pareixen tenir més transcendència, però que finalment esdevenen un record penetrant del que mai ens podrem despendre.

IV JORNADES CRÍTIQUES AMB L ́ESPAI EUROPEU D ́ENSENYAMENT SUPERIOR

Programació:

Dimecres 11 : Xerrada: L ́educació en competències a càrrec de César Cascante
18h Aula: FCD 4


Dijous 12: Xerrada: El model d ́educació Neoliberal a càrrec de Miguel Urban (ex militant Coordinadora d ́Estudiants de Madrid) 18h Aula : 110 Aulari Nord
(Campus de Tarongers).

Dimarts 17: Debat entre organitzacions d ́estudiants. 12h Aula de l ́estudiant (Campus de Burjassot) Xerrada : Models l ́lingüístics a la UV a càrrec de Ma Vicenta Mestre Alfons Esteve i Josep Guia. Aula: Enric Valor fac. Filologia.

Dimecres 18: Xerrada: Taula Rodona sobre el Grau de història a càrrec d ́Helena Grau i representants d ́estudiants. Sala Joan Fuster 10h a la Fac. Filosofia

Xerrada: La importància d ́estudiar història del País Valencià a càrrec d ́Andreu Ginés.17h Hall fac. Geografia i Història.


Dijous 19 : MANIFESTACIÓ: No a la mercantilització, ni lou ni EEES ni E2015 construïm un altre ensenyament.

PODRIA FER DE L´AMOR LA VIDA

Fa quasi 5 anys vaig començar a escriure en aquest blog i en aquell moment cada setmana escrivia alguna cosa al meu ordinador que reflexara el meus sentiments, estava enganxada a tirar sentiments en un full blanc, ara ja nosé escriure tan apenes i al anar fent-me major he anat deixant de banda algunes coses que abans eren quotidianes. Amb aquest post vull recordar aquella primavera de 2005 en la que escrivia sense parar mil tonteries en les que avui encara sent amb la mateixa intensitat.

PODRIA FER DE L´AMOR LA VIDA,

CRIDAR-TE BEN FORT. DEIXAR EL NEGRE PELS DEMÉS, PER A MI SOLS EL ROIG. COMENÇAR EL DIA AMB UN SOMRIURE, VEURE LA VIDA COM UNA REVOLUCIÓ, I TINDRE QUE GUANYAR-LA ...I GUANYAR-LA AMB TU! FLuiR....I SER FELIÇ. VORE EL CEL COM PER PRIMERA VEGADA... PLORAR DE RIURE, I RIURE DE PLORAR. ESTIMAR LA VIDA, I QUE LA VIDA M´ESTIME. CORRER PELS NOSTRES CAMINS I NO CAURE. RESTAR DE PEU SEMPRE PODRIA ESTIMAR-TE AMB SOMRIURES SER LLIURE PENSANT EN LES HORES QUE ANEM A PASAR. O NO PENSAR, NO PENSAR!! VIURE. SABER QUI SÓC I QUI VULL SER AL TEU COSTAT, TANCAR ELS ULLS QUAN NO VULL VORE MÉS. OBRIR-LOS QUAN ET TINC APROP, AGAFAR UN TREN I FUGIR. ESTAR AL TEU COSTAT, ESTAR AMB TU, ESTAR SEMPRE AMB TU. NO MORIR, NOMÉS SOMIAR, VOLAR I SENTIR-ME DALT DE TOTS, AMB TU.

Usun Yoon

Usun: Saramago és un cachondo, le tendrian que haber dado el Premio Nobel de la risa.

Wyoming: Usun...no existe el Premio Nobel de la risa!

Usun: Pues cuando se lo dieron a Obama todo el mundo se descojono.

el sentit dels sentits

Moltes vegades no valorem allò al que ens hem acotumat, aquesta última setmana he estat molt refredada i he perdut dos sentits que son essencials per a disfrutar de la vida: el gust i l´olfacte. Ara comence a recuperar-los a poc a poc i ha adonar-me del plaer que dona olorar el café de bon matí quan passe per la cafeteria de la facultat, la gespa de Bibers, i l´oror característic dels teus companys, el que sents cada dia. I què dir del gust...per a una persona que li agrade menjar no pot haver un atemptat més gran que el de que li lleven el gust de tots els aliments...durant una setmana, menjar perd el sentit de ser.

El cel de València

Hi ha dies en els que la rutina s´il·lumina amb un cel blau i brillant, el cel de València. Tot i que de vegades les angoixes quotidianes i les mil històries que portes al cap no et deixen esbossar un somriure quan vas caminant per la ciutat, hi ha un moment en el que sense voler mires al cel i no tens més remei que somriure i donar les gràcies per poder caminar cada dia per una ciutat que sempre intenta donar-ho tot per apropar-te més a ella i fer-te feliç. El cel de València és completament blau i brillant cada dia que camine depresa cap a la facultat.

La nostra història

Moltes vegades hi ha coses que resultem realment difícils d´explicar. Entre aquestes està el perquè de l´eliminació de la història del País Valencià. És un fet que considere extremadament greu, i al parlar en els meus companys tots pensem el mateix. Què som si no història? Som el present d´un passat comú que ens fa tenir una identita propia, ser poble. Quin motiu pot fer deixar de banda les teues arrels? I a més prendre una decisió tan transendental com és decidir que d´ara endavant cap estudiant d´història que estudien a l´UV no podran estudiar la seua pròpia història.

Pense que ningú té dret a prendre eixa decisió i que davant dels fets només ens queden les nostres paraules, eixir al carrer i dir PROU!

Ellos se conocieron por casualidad, que es como se suelen encontrar los grandes amores casi siempre,por casualidad, por una llamada equivocada, por un encuentro fortuíto.

A ellos lo que les pasó fue que él había quedado en aquel café con una persona que no vino,y claro,la vió a ella,sentada en la mesa del café,radiante.Así que,harto de esperar,no se cortó un pelo y dijo"bueno,ya que he venido hasta aquí,no puedo desaprovechar esta ocasión"se acercó a la mesa y dijo:

-¿Me permite?

-Por supuesto

Esto sólo suele pasar en las historias que te cuentan otros,nunca en la vida real.Por lo general cuando dices:

-¿Me permite?

Ellas te dicen:¿De qué?

A lo mejor ella estaba esperando también a alguien que no vino,quién sabe¡yo qué se!.Habrá que inventar otra historia en la que ella le diga:

-¿De qué?

En este caso ella le invitó a él para que se sentase y él,se sentó;y claro,no había de qué hablar.

-¿Y qué lees?

Lo malo fue que él no había leído nada del escritor que ella esta
ba leyendo y empezamos mal,muy mal,por ahí no.

-Pues...¡bonito día!

Pero enseguida empezaron a profundizar,porque ella dijo:

-Si, la verdad es que hace un bonito día(y aunque no lo hiciera)

Pero poco a poco,él fue venciendo esa timidez que le caracteriza,y fueron profundizando.Al principio él,para llamar su atención,contó alguna mentira;que si era escritor..aunque luego reconoció que nunca le habían publicado nada,pero eso vino más tarde cuando ya se conocían más,cuando pasaron del café a La Habana con Cola.
Por entonces ya descubrieron que tenían más afinidades de las que creían al principio,que compartían gustos cinematográficos,y por eso fue que él dijo:

-Oye,y si vamos a ver ésta¿has visto La Vida es Bella?
-No
-Oye,quedamos el fin de semana
-Vale

Y aquel fin de semana pues,yo no se muy bien si para sorprenderla o no,el caso es que él rompía a llorar en cada escena en las que salía el chaval pequeño.
Ésto a ella le enterneció.Yo quiero pensar que era de verdad.
Resulta que coincidían también en malos gustos musicales y le dijo:

-Oye,este fin de semana toca Ismael Serrano
-Ismael...¿qué?
-Pero a ti te gustan los cantautores?
-Los de verdad me gustan,sí

Pero él,lo consiguió y fueron y,cuando él empezó a cantar aquella de"Vértigo"pues se atrevió a cogerle la mano,claro,y poco a poco se fueron,inevitablemente enamorando,pero no por Ismael Serrano ni por el Vértigo,quizá más por aquello de llorar con"La vida es bella".

Una mañana él se levanta y al abrir los ojos se da cuenta que está perdidamente enamorado de ella.Y quedaron,entonces,en aquel café en el que se conocieron.Que casualidad,en momentos importantes se suele coincidir,casi siempre,en los mismos sitios.Fue allí donde ella le dijo:

-¿Sabes?Creo que me tengo que ir durante un tiempo.
-Yo te iba a decir casi lo contrario. Que te quedaras conmigo para toda la vida
-No te preocupes,porque yo estaré esperando el dia en que vuelva para retomar contigo este camino que emprendimos.Además,cada quince días,puntualmente,te mandaré una carta,en la que te contaré todo lo que he hecho,todo lo que siento,todo lo mucho que te echo de menos y todo lo poco que nos falta para vernos

Y él dijo:

-Pues bueno,pues vale,pero si no te vas casi mejor,¿no?

Pero se fue.Fue entonces cuando descubrió que aquello no tenía remedio y que estaba locamente enamorado, que no había ningún elixir que hiciera que la olvidase, que no era cierto aquello de que un clavo saca a otro clavo y que a veces es cierto que los amores a primera vista existen
¿Es qué acaso hay otros?

A los quince días,puntualmente,llegó la carta de ella, toda llena de besos y de caricias, de "te echo de menos".
Él lloró, ésta vez era de verdad, y guardaba las cartas con mucho cariño encima de la mesilla.
Pasaron quince días y otros quince y otros quince y las cartas se iban acumulando, y su vida consistía en esperar a que llegara el décimoquinto día,abrir el buzón y encontrar la carta de amor en la que ella prometía volver y esperar esa carta en la que ella le diría que volvería pronto.
Y pasaron años, muchos años. Ya las cartas casi no cabían en la casa.Se compró una gran caja fuerte para guardarlas todas, porque era su gran tesoro, porque vivía para leer las cartas que ella le mandaba, porque ella era lo que más quería.
Y así pasaron, creo, que más de 10 años, pero un día ella,sin saber cómo ni porqué,dejó de escribir y ese día él se encontró el buzón vacío y el alma partida en dos.

Ahora sólo podía vivir de recuerdos, leyendo aquellas cartas que ella le había escrito con tanto cariño.
Un día, él salió de casa,porque tenía que salir,y unos ladrones entraron en su casa y al ver allí la gran caja fuerte, no se lo pensaron dos veces,porque pensaron que debía de esconder algo muy valioso, grandes riquezas y se la llevaron.
Imaginaos la desolación de nuestro protagonista cuando llegó a su casa y vió que le habían robado lo que más quería,lo que le hacía sentirse vivo algunas tardes de domingo,cuando no sonaba el jodido teléfono,cuando releía aquellas cartas y aquellas promesas.

Suele pasar que a veces los ladrones son buenas personas,y éste era el caso.Pero imaginaos la cara de los ladrones cuando abrieron la caja y se encontraron montones de cartas de amor, declaraciones imposibles.
Hombre, el jefe se enfadó un poquito, porque la caja pesaba y llevarla hasta la guarida no era moco de pavo.

Nuestro hombre vagaba, casi moribundo,por las calles de su ciudad,con la esperanza de encontrar alguna carta, alguien que le hablara de una caja fuerte llena de cartas, perdido sin saber que hacer.

El jefe ladrón, en un principio dijo que lo que había que hacer era tirarlas al río o bien quemarlas,lo que fuera, pero que desaparecieran inmediatamente. Pero el más jóven de los ladrones, era el más bueno,y se le ocurrió una gran idea.




Un día, nuestro hombre llegó a casa, después de estar buscando toda una tarde, y al abrir el buzón,adivinad lo que se encontró:una carta. Los ladrones, habían decidido mandarle las cartas tal y como ella se las había mandado, puntualmente cada quince días, por riguroso orden.



Ahora él, resucitaba con la esperanza de revivir aquellos momentos, en los que, quizá, algún día, abriría la carta en la que ella diría "Pronto estaré allí"

Un dia gris

L´assassinat de Carlos
Avui s´em despertat en unes imatges que han sorgit a la llum pública i que a molts s´ens han quedat gravades en la ment, i mai més podrem oblidar; l´assassinat de Carlos.

Nombroses sentiments em recorren per dins: impotència, indignació, ràbia..Aquell tren portava dins l´odi la violència la barbàrie i el feixisme. L´Estat Espanyol és el culpable. Molts joves com Carlos lluitem dia rere dia per mostrar la nostra preocupació i rebuig cap aquesta colla de fanàtics feixistes, mentrestant al carrer regna la impunitat, els governs no il·legalitzen manifestacions i concentracions de partits i grups neonazis que ixen al carrer a cridar odi. I els mitjans de comunicació, que dir? Son uns manipuladors innats, presenten a Carlos com un radical antisistema, antisistema? No serà antifeixista? perquè vull recordar que el que anava a fer Carlos era manifestar-se contra una manifestació feixista, cosa que hauríem de fer tots, perquè ser antifeixista és actuar contra el feixisme no dir-ho en programes que només fan que acusar sense tenir la mínima prova.

Avui em vista la realitat, una prova més del que esta passant i una prova més de la permissivitat que existeix amb aquestos grups que estan nodrint-se en el mateix exèrcit espanyol, com és el cas de l´assasí de Carlos, militar de professió.

La lluita continua, cap agressió sense resposta!

Amb tu

Cada minut, cada segon, el pas del temps amb tu

una ma, un bes , una mirada que a poc a poc

esdevé algo més

un poquet més

el temps passa

i els dies

ens fan forts

ho saps i ho sents

imaginem somiem i creem

junts