LA MEUA FADA

La meua fada
Borda, folla, la meua fada boja,
única, sorprenent cada vegada,
rebosant sempre d’una força inesperada
i la bondat més gran i més tendra.
Vestida de la princesa del castell
més gran i preciós que mai he somiat
ni somiaré.
Humilment amaga els seus poders
sota sa mirada tendra.
Disfressada de xiqueta m’acompanyava.
callada, o més bé
em deia la paraula justa
al moment just,sencillament.
Em guiava quan em trobava perdut,
o més bé ofegat,
una llum d’un far enmig d’una mar de penúries.
Sense que me’n puguera adonar jo,
m’anava portant cap al seu món
i obria discretament les portes
que solen ser tancades
als racons més amagats del cor.
Més tard ja no erem enlloc
s’havien perdut fugint del món.
Era llavors quan se li queien la disfressa i el vestit
i començaven la seua màgia i els nostres jocs.
La màgia de fer d’una roca, un llit
i que aquest llit fos l’escenari dels jocs més prohibits.
Llavors passavem a la màgia de curacions i oblits,
dolors que se’n anaven en forma de gemecs i crits.
La mateixa màgia em va fer tancar els ulls aquella freda vesprada
i obrir-los enmig d’una càlida nit,
la mateixa màgia que il·luminà un poble sencer,
per fer-lo, si cap,
encara més bonic.
Aleshores ve quan jo desperte d’aquell somni,
de nou en aquella mar que m’ofegava
pero....
COSA DE MÀGIA!
ja no em puc ofegar, ara sure!
sure i puc gitarme damunt l’aigua
tal com em gitava damunt aquella roca
o potser era un llit?
Què més dona?
I altra volta la fada tornava a ésser en mi,
tombada amb el cap sobre el meu pit,
sense parar de fer màgia.
Impresionant, fada...

El Ratolí